“ És com un home que, en emprendre un viatge, va cridar els seus servidors i els confià els seus béns”
Déu “surt” de viatge, ens deixa els seus béns, la seua creació, el seu Fill i ens ho deixa per tenir-ne cura, per fer créixer el Regne, ens omple de capacitats, de virtuts, sembra dins el nostre cor el millor TRESOR.
La por al risc, a sortir i fer créixer el que SOM, a donar-nos a oferir allò que se’ns ha donat, fa que ho enterrem baix terra, no perdem res o ¿si?, complim les normes, no fem mal, no malbaratem però… potser hi ha una part que ens queda per fer: EL PAS per conèixer l’Evangeli i fer-lo vida.
Els arriscats, els que volen fer créixer el Valors, el Talents són gent que sabem que significa ser imatge de Déu, valents, forts i, segur, que plens de fe.
Si jo cregués que no sóc jo, que és Déu qui ho fa, que Ell em dona allò que sap que puc fer,…potser el valor es multiplicaria.
Crec que el que em manca és viure confinat, sabent que la fe es pot “conservar” però no pot créixer sense avançar, que la religió no és un simple deure, que tots aquest “talents” donats pel Senyor de la casa són per compartir, repartir i multiplicar.
Em crea angoixa pensa que m’hauré de posar davant Déu i dir-li: “El que em vas donar ho he conservat bé, he complert com si fos un contracte, aquí està la teua història i vida, l’Evangeli, està intacte, l’he conservat en bon estat damunt la millor prestatgeria, el teu missatge d’Amor té totes les paraules sense gastar, l’he après de memòria i el tinc sempre al cap, sense passar pel cor ni convertir-lo en obres. Saps, Déu, no he transformat res, tot està intacte.”
