Estar atents, alerta, tenir-ho tot a punt. No és suficient tenir preparada la torxa, cal tenir cura de tot allò que ens manca per sortir, per esperar, per caminar, per créixer. No tots som iguals, no tots esperem en les mateixes circumstàncies.
De vegades em veig com les noies irreflexives, què més he de fer? Què m’ha de demanar si la meua torxa està a punt? Però i oli? (per mi l’oració i el creixement personal i espiritual), Si l’Espòs es retarda molt… jo m’adormo. I després em distrec buscant l’oli i preparant la torxa però, llavors lo important passa i em quedo fora de la festa. Un cop més crec tenir-ho tot lligat, el cor i l’ ànima a punt, però m’oblido de fer l’esforç dia a dia, moment a moment, vaig tenint cura lo de lo urgent i no recordo que lo vertaderament important està per arribar.
De vegades sóc previsora i tinc preparat l’oli, també ho sóc moltes vegades quan guardo el meu oli per mi.
Potser el que he de fer és un canvi. Procurar tenir més cura de la meua relació amb Ell, mantenir la relació ben activa, centrar-me en la vida de Jesús, no malgastar energies en allò que em distreu del autèntic sentit de l’Evangeli.
M’agradaria acabar la meua reflexió personal, que amb l’atreviment de la ignorància comparteixo, anant a paraules de la Santa que ens poden acompanyar en la nostra oració d’avui:
!Oh Señor! Que todo el daño nos viene de no tener puestos los ojos en Vos, que si no mirásemos otra cosa sino al camino, presto llegariamos; mas damos mil caídas y tropiezos y erramos el camino por no poner los ojos()en el verdadero camino. CP 16,11
Una mica més de reflexió:
Aquest matí, rellegint l’Evangeli, també m’ha cridat l’atenció que les noies previsores no donessin un cop de mà a les altres, però, després, reflexionant he pensat que Jesús en aquesta paràbola no ens parlava de “solidaritat”, ens parla de preparar-nos, de créixer, de la nostra relació amb Déu, de com l’esperem, de com avancem i llavors, entenc que el que em diu és: que aquesta relació, que aquesta preparació personal només la podem fer cadascú, ens poden acompanyar però no pas fer la nostra tasca; la resposta l’he de fer jo, des de la meua realitat. És com educar a un fill, ¿no?, els podem acompanyar, aconsellar però mai fer el seu camí. Trobo que, Jesús, ens diu que l’oli l’hem de cercar nantros, Ell ja ens ha donat la torxa i a fet el pas, milers de vegades, sense esgotar-se, que menos que preparar l’oli?
