Bon Nadal

La tradició diu que arriba un nou Nat, que ve ple de nous aires, que per Nadal renaix l’esperit i jo crec que és veritat, que per Nadal ens allunyem d’allò que ens fa sentir malament, que acollim la nostàlgia de qui estimem i no veiem, ens sentim més prop de qui tenim i entre menjars, angoixes, somriures i llàgrimes ens anem dient que no ens agrada el Nadal, que a veure si passa ja; parlem d’austeritat, de consumisme, de felicitat i enyorances però, alguna cosa ens passa per dins, algun moviment hi ha, no sabem dir què ni qui però… no ens podem enganyar en el nostre cor s’hi produeix un canvi, petit o gran però canvi a la fi.

També la tradició parla d’uns Reis Mags, segons els estudiosos Savis- Astròlegs que seguien una llum, un estel i avui ens porten regals. Aprofitant la tradició, els Reis Mags i la màgia del teu cor, jo et vull enviar uns regals que potser no veus, que no pots desembolicar però que segur sentiràs al teu cor, et vull fer arribar de la seua mà Pau, Amistat per als moments de solitud i Alegria per a cada dia. I, com no, una copa per brindar pel tancament d’un any ple de bons i mals moments, però que ha significat un avançament en el recorregut de les nostres relacions i per l’entrada d’un de nou, que tornarà a tenir instants de dolor i alegria i que, sense dubte, tornarem a compartir.

Bon Nadal i Feliç Any Nou.

L’Advent

Fer reflexions sobre els Evangelis que toquen? No apeteix, ja sé que són preciosos que ens parlen d’ Esperança, d’escolta, d’atenció,…

Però, aquest any… no acabo de trobar com puc viure l’Advent i, avui pensava: Si m’encanto molt més, potser ja estaré dinant el dia de Nadal.

De sobte he pensat: I una dona embarassada, com viu el seu advent, el seu temps de preparar-se, d’espera? I una família “embarassada”?

Llavors, m’ho començat a imaginar i, per descomptat, he fet memòria.

Aquella inquietud estranya que s’apodera de tu, aquella por rara que t’omple el cos, aquella il·lusió capaç de fer-te somriure perquè si. Saber que algú nou arriba, però, aquest cop, arriba de dins teu, que tot és nou però sembla ja conegut perquè ja te’l estimes, el preparar-te per dins i per fora, buidar-te de totes les angoixes que et fan neguitejar, vols estar tranquil·la per rebre el fill, vols estar atenta a tots els canvis que van transformant el teu cos, la teua mirada cap a l’exterior es torna més tendra, descobreixes objectes nous, nous perills, noves realitats. Els de casa van canviant amb tu, et miren amb una atenció especial, algú arriba per fer-nos veure el món des d’una altra perspectiva, he de mirar casa meua des de la seua alçada, des de la seua mirada. Els tiets, les tietes es preparen per rebre qui arriba a omplir un gran lloc, un espai que creiem buit però, que de sobte descobrim que ja el teníem preparat, sense saber quan, ni com, feia temps que n’érem conscients de la seua arribada.

Quin Advent més bonic, més esperançador. El que més m’impacta de les similituds d’aquestes arribades, és que venen de dins, que són un tresor guardat dins nostre, que ja l’estimàvem però no n’érem conscients, estàvem adormits, no estàvem atents que podia arribar en qualsevol moment.

Un Advent d’Esperança, d’il·lusió, ple d’Amor i Desitjat, amb la certesa de què alguna cosa canviarà en mi, en el meu entorn, en els meus, en el món, un nou nat vindrà, un rostre nou, un cor nou que ens envairà a tots amb el seu perfum de net, que ens endolcirà l’ànima i junt amb ell naixerem de nou en petites i grans detalls.

Mt 25, 31-46

Em sembla que més clar no m’ho pot dir. No hi veig una paràbola en aquest Evangeli i veig la claredat de què vol Déu, de qui és Jesús, de què ve a ensenyar-nos i vol que aprenguem.

Obres!!! Truduïr l’Amor  en obres, personificant-lo, fent realitat els sentiments.

 Déu en tot/totes, en la persona, en l’home i la dona, en mi i en tu, en l’altre, en el desconegut i en el proper. No hi excusa, no potser no entendre la Paraula d’avui. Em diu la pregunta de l’examen final, la única que he de respondre. Em diu el criteri que segueix per “jutjar-me”, em dona la pauta a seguir, em diu com és el seu Amor i com ha de ser el meu, em recorda que tu i jo i l’altre som fets a la seua Imatge, que Ell va triar viure en tu, en l’altre, en mi. Què Ell menja i beu del que menges tu, l’altre i jo.

“Ja us dic jo que en la mesura en què ho vau fer a un d’aquests germans meus tan petits, a mi m’ho féreu”.

Els gestos, els detalls, l’acollida,… les petites coses que fan Vida, que tradueixen la Paraula, la religió, en una veritable realitat, la fan brotar i sortir d’un lloc amagat i la converteixen en una Obra de solidaritat, de caritat vertadera, en Gratuïtat, en allò que Jesús va Viure i ens va fer, ens fa a cadascun de nantros.

Aquest meravellós missatge ens apropa a la necessitat, no ens deixa perdre en manifests de simples paraules, no es queda en la protesta i la proclama, ens crida a respondre avui!!

Diu la Santa:

“… Todo es servir al Húesped que seviene con nosotras a estar y a comer y recrear.”

Ja fa dies que vam començar…

Ja fa dies que vam encetar el curs però, es veu que estem encara posant en marxa els motors i no us ho havíem dit.

Tenim bones notícies: Hem augmentat el grup!!!!! Ara, ja hem de posar dos taules o estar ben apretadets/des (que ja ens agrada).

Com som un grup ben acollidor, vam fer una reunió per explicar el llibre de “Camino de Perfeción” fins al capítol 16, que és des d’on hem començat aquest curs. Ens va semblar que era un bon lloc per començar a fer plegats el camí, no retornar al principi que un/es ja l’havíem comentat ni arrencar més avançats per qui emprenien el pas.

I així anem, avançant al nostre pas, entre partides d’escacs, pensaments lleugers, passejant entre l’oració vocal i mental, cercant la humilitat dins del nostre cor, reconeixent que no a tots, el Senyor de la Casa, ens du pel mateix camí, …

És a dir, anem fent VIDA.

Ja sabeu, quan vulgueu i per al que vulgueu, l’MTA a Tortosa està obert a tots i totes les que tingueu ganes de “passejar” per un bonic Castell de la mà d’una Santa Escriptora.

“Dejad hacer al Señor de la casa; sabio es, poderoso es, entiende lo que os conviene y lo que le conviene a Él también.” CP 17,7

Mt 25, 14-30

“ És com un home que, en emprendre un viatge, va cridar els seus servidors i els confià els seus béns”

Déu “surt” de viatge, ens deixa els seus béns, la seua creació, el seu Fill i ens ho deixa per tenir-ne cura, per fer créixer el Regne, ens omple de capacitats, de virtuts, sembra dins el nostre cor el millor TRESOR.

La por al risc, a sortir i fer créixer el que SOM, a donar-nos a oferir allò que se’ns ha donat, fa que ho enterrem baix terra, no perdem res o ¿si?, complim les normes, no fem mal, no malbaratem però… potser hi ha una part que ens queda per fer: EL PAS per conèixer l’Evangeli i fer-lo vida.

Els arriscats, els que volen fer créixer el Valors, el Talents són gent que sabem que significa ser imatge de Déu, valents, forts i, segur, que plens de fe.

Si jo cregués que no sóc jo, que és Déu qui ho fa, que Ell em dona allò que sap que puc fer,…potser el valor es multiplicaria.

Crec que el que em manca és viure confinat, sabent que la fe es pot “conservar” però no pot créixer sense avançar, que la religió no és un simple deure, que tots aquest “talents” donats pel Senyor de la casa són per compartir, repartir i multiplicar.

Em crea angoixa pensa que m’hauré de posar davant Déu i dir-li: “El que em vas donar ho he conservat bé, he complert com si fos un contracte, aquí està la teua història i vida, l’Evangeli, està intacte, l’he conservat en bon estat damunt la millor prestatgeria, el teu missatge d’Amor té totes les paraules sense gastar, l’he après de memòria i el tinc sempre al cap, sense passar pel cor ni convertir-lo en obres. Saps, Déu, no he transformat res, tot està intacte.”

Mt 25, 1-13 Paràbola de les deu noies

Estar atents, alerta, tenir-ho tot a punt. No és suficient tenir preparada la torxa, cal tenir cura de tot allò que ens manca per sortir, per esperar, per caminar, per créixer. No tots som iguals, no tots esperem en les mateixes circumstàncies.

De vegades em veig com les noies irreflexives, què més he de fer? Què m’ha de demanar si la meua torxa està a punt? Però i oli? (per mi l’oració i el creixement personal i espiritual), Si l’Espòs es retarda molt… jo m’adormo. I després em distrec buscant l’oli i preparant la torxa però, llavors lo important passa i em quedo fora de la festa. Un cop més crec tenir-ho tot lligat, el cor i l’ ànima a punt, però m’oblido de fer l’esforç dia a dia, moment a moment, vaig tenint cura lo de lo urgent i no recordo que lo vertaderament important està per arribar.

De vegades sóc previsora i tinc preparat l’oli, també ho sóc moltes vegades quan guardo el meu oli per mi.

Potser el que he de fer és un canvi. Procurar tenir més cura de la meua relació amb Ell, mantenir la relació ben activa, centrar-me en la vida de Jesús, no malgastar energies en allò que em distreu del autèntic sentit de l’Evangeli.

M’agradaria acabar la meua reflexió personal, que amb l’atreviment de la ignorància comparteixo, anant a paraules de la Santa que ens poden acompanyar en la nostra oració d’avui:

!Oh Señor! Que todo el daño nos viene de no tener puestos los ojos en Vos, que si no mirásemos otra cosa sino al camino, presto llegariamos; mas damos mil caídas y tropiezos y erramos el camino por no poner los ojos()en el verdadero camino. CP 16,11

Una mica més de reflexió:

Aquest matí, rellegint l’Evangeli, també m’ha cridat l’atenció que les noies previsores no donessin un cop de mà a les altres, però, després, reflexionant he pensat que Jesús en aquesta paràbola no ens parlava de “solidaritat”, ens parla de preparar-nos, de créixer, de la nostra relació amb Déu, de com l’esperem, de com avancem i llavors, entenc que el que em diu és: que aquesta relació, que aquesta preparació personal només la podem fer cadascú, ens poden acompanyar però no pas fer la nostra tasca; la resposta l’he de fer jo, des de la meua realitat. És com educar a un fill, ¿no?, els podem acompanyar, aconsellar però mai fer el seu camí. Trobo que, Jesús, ens diu que l’oli l’hem de cercar nantros, Ell ja ens ha donat la torxa i a fet el pas, milers de vegades, sense esgotar-se, que menos que preparar l’oli?